EUSKALÇOTADA 2017 Catalunya Euskalerria elkartrukaketa

El secret és a la salsa

Al final de cada hivern, a molts indrets dels Països Catalans ens agafa la dèria de les cebes. ¿Cebes al començament de l’any? Doncs sí, cebes calçades, compartides i en comú: les calçotades. Aquest any, enmig d'un hivern –quin hivern ens estan donant– que dóna per tones ingents de cebes i per fer-los totes les botifarres que calguin: enmig de la inhumanitat del moment, de la crisi vergonyant davant dels refugiats, de l’auge de la desigualtat, l’extensió de la precarietat i el segrest de les sobiranies. D’aquesta màquina de guerra embogida en què ha derivat un capitalisme senil, desbordat i criminal.

La dèria de les cebes nia en una antiga resistència antropològica i gastronòmica que no coneix fronteres: la cultura popular, de base i autogestionada recupera l'espai públic i el desprivatitza, reprèn el carrer i fa renéixer els més vells dels nostres somnis: llibertat, justícia, igualtat, solidaritat. Al nostre barri gentrificat, esclau del turisme global i contra la selva urbana, fa 20 anyets que des de l'Ateneu La Torna –com tants altres espais del moviment popular a qualsevol lloc–, ens agafa per cuinar 12.000 cebes. Per ajuntar-les, enfilar-les, posar-les al foc i compartir-les.

A cada tall, a cada lluita i a cada esperança no hi ha més constant que la perseverança, ni cap altre territori alliberat que les nostres vides quotidianes, ni cap altre full de ruta que no sigui avançar. Per això, aquest febrer anem a Enkarterri, a Balmaseda: a coure cebes al millor foc i a compartir una calçotada. A la perifèria basca i des de la perifèria catalana. Perquè juntes és quan es pot.

Aquesta primera calçotada internacionalista –amb classe i amb gust– té tots els ingredients d’una resistència antropològica, ètica i cultural. També és una calçotada sobiranista, des de baix i a l’esquerra. Entre pobles, entre barris i entre precàries, i com a metàfora del futur que anhelem: perquè si no és col·lectiva, perd tot sentit; perquè si no és per a totes, perd tot valor; perquè si no és en auzolan, no val la pena; perquè si no és al foc lent dels bons guisats, ens cremarem; perquè si no és per fer arrels i reforçar vincles, per què penseu que al final de cada hivern ens agafa la dèria per les cebes? Doncs per desobeir: i en comptes de plorar, riure’ns de tot i de nosaltres mateixes, trencar tants ous com tantes truites vulguem, llençar el règim caduc del 78 a les brases i compartir la taula, el plat i el pa. Que d’aquí ve la paraula companya: de compartir el pa. I la fam de justícia. I la set de llibertat.

I com que tots dos pobles volem seguir decidint, hem decidit que el 4 de febrer decidim calçotada. Sí, a la Vila de Balmaseda. Des de la Vila de Gràcia. Amb el seu romesco salvatge, perquè el secret encara és a la salsa que fem juntes. I perquè, finalment i sobretot, les coses no passen ni a la tele, ni al plasma ni al mòbil. Passen a peu de carrer. Perquè les coses importants passen sempre allà on podem viure-les, provar-les, compartir-les i, sobretot, transformar-les.

Aquesta calçotada ja és vostra. Així, com sempre, a peu de carrer: sense demanar permís per ser lliures, sense demanar perdó per ser-ho.